Quan s’extingirà, finalment, la humanitat?

Quan s’extingirà, finalment, la humanitat? Ja fa dies vaig llegir un article molt interessant on Gizmodo.com fan aquesta pregunta a diversos “entesos” en la matèria (“futuristes, antropòlegs, escriptors de ciència-ficció i altres”). De totes les respostes, la de Owen Gaffney és la que més ben argumentada vaig trobar. És tant interessant que us la tradueixo aquí sota:

https://i.kinja-img.com/gawker-media/image/upload/c_scale,fl_progressive,q_80,w_800/ng9uytdbtnwwrh3yeviu.gif

“Corea del Nord acaba de llençar un míssil en direcció cap a Japó i la persona que la gent de tot el món acostuma a mirar per liderar en temps de crisi —el president dels EEUU— és inestable. Tot i així, sóc un optimista. Els informes sobre l’imminent extinció de la humanitat han estat enormement exagerats, per parafrasejar Mark Twain.

Escampats per tots els continents, som una munió força resilient, pel que es necessita un gran esforç per acabar amb nosaltres d’un sol cop. Però hi ha raons per seguir el camí d’aquest segle amb una certa precaució existencial, com a mínim si apreciem una civilització global. Si aconseguim arribar al 2100, aleshores els extraterrestres que ens puguin estar mirant podrien arribar a concloure que ha aflorat vida intel·ligent a la Terra, i fer una ronda d’aplaudiments.

Els obstacles més importants d’aquesta precipitació cap a el-final-del-segle són imponents: una civilització avançada tecnològicament amb capacitat i la capricitat d’escombrar-se de la faç de la Terra deixant caure un cap atòmic; i una horrible mala sort en forma d’incòmodament grans asteroides, esclats de rajos gamma, malalties virulentes i erupcions de super-volcans. Aquests últims farien desplomar el nostra planeta cap a un fosc hibern volcànic, portant la vida i el sistema alimentari global al desastre més absolut.

Sobre els primers —els obstacles de collita pròpia— estic convençut que la nostra civilització farà el que correcte… una vegada hagi esgotat totes les alternatives. Vivim en l’Antropocè. El futur és a les nostres mans. La primera colònia a Mart ha passat d’una pregunta tipus “i si” a una tipus “quan?”. Aquest canvi ens portarà a ser una espècia multi-planetària en un tancar i obrir d’ulls. Només això ja reduirà immensament el risc d’extinció a mitjà termini, tot i que a curt termini una colònia no serà autosuficient i dependrà de subministraments de la Terra.

Però aquí hi ha el problema: l’Antropocè es caracteritza per la velocitat, connectivitat i sorpresa. Qualsevol nova tecnologia, tant és si és la intel·ligència artificial o la nanotecnologia, té conseqüències inesperades. En l’Antropocè, si les conseqüències inesperades escalen a un ritme més gran que 1, aleshores ràpidament tenim un problema d’àmbit planetari. És inquietant la manera en que la innovació s’està accelerant. Qui sap, les últimes paraules dites a la Terra podrien perfectament ser “Sabia que això funcionaria!”.

En la història de 200.000 anys de l’Homo Sapiens, sabem que vàries vegades ens ha anat d’un pèl d’extingir-nos. Una de les vegades va ser fa 70.000 anys, quan el nombre d’Homo Sapiens fèrtils va caure fins a només 10.000. La causa podria estar relacionada amb l’erupció del super-volcà Toba als voltants d’aquell temps (fa 74.000 anys) —l’erupció més gran en 2’5 milions d’anys—, que hauria provocat un hivern volcànic a tot el planeta, possiblement durant segles. De fet, segons estudis recents, les erupcions van continuar durant 15-20.000 anys després de la primera explosió. Tot i així, aquesta teoria que la super-erupció vagi causar la caiguda del nombre d’Homo Sapiens és objecte de disputa.

La segona vegada que ens va anar d’un pèl és una mica més recent i està lligada al nostre amor per la cerveseta fresca. El 1928, uns científics van crear uns nous productes químics “segurs” pels aires condicionats i neveres; el CFCs. Però la primera C de CFCs és un petit element força juganer anomenat clor. Sembla que sense que els científics i els seus caps suprems empresarials ho sabessin, aquests gasos tenen una gana voraç per l’ozó de la part superior de l’atmosfera. La capa d’ozó ha protegit la vida a la Terra durant milers de milions d’anys. Sense ella, la radiació del sol n’esterilitzaria la superfície. Fins i tot només debilitar aquesta protecció ja comportaria danys a les collites fent la nostra supervivència qüestionable fins i tot si ens banyéssim en crema solar. Quan els anys 80 es va descobrir el forat de la capa d’ozó, les nacions van acordar prohibir els CFCs i el desastre es va evitar

Nous riscos mediambientals han esdevingut igual d’urgents. Se’ns han acabat totes les alternatives sobre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Ara hem de reduir a la meitat les emissions cada dècada o arriscar-nos a creuar el llindar dels 2ºC. Hi ha qui diu que les societats industrialitzades podrien arribar a aplicar prou pressió al clima de la Terra com per fer-lo rodar sense control cap a un estat com l’inhabitable Venus. Fins i tot amb un “esforç” coordinat, desencadenar un Món-Venus probablement està fora del nostra abast; tot i així, sense un esforç dràstic per contenir les emissions, la temperatura global pot arribar a nivells perillosos per la civilització.

La temperatura de la Terra ha estat molt més alta en el passat llunyà i, com deveu haver notat, no va desencadenar un Món-Venus. Sense importar combustibles basats en el carboni des d’algun altre lloc del sistema solar, és molt probable que els combustibles fòssils s’acabin molt abans d’arribar al punt critic per desencadenar el canvi. Tot i així, la mineria espacial s’està començant a posar de moda, pel que no podem descartar totalment aquesta possibilitat. És més, en l’Antropocè tot és possible: l’estat actual de la Terra no té precedents, és terra incognita.

El ritme de transformació del sistema Terra actualment és en funció de la humanitat, i s’està accelerant. Els oceans s’estan acidificant a un ritme que no s’ha vist des de fa, potser, 300 milions d’anys. Actualment, s’està bolcant diòxid de carboni a l’atmosfera a un ritme superior al de l’extinció massiva més gran de la història del planeta, fa 252 milions d’anys. Com a recordatori, el món va perdre més del 80% de les espècies marines i van necessitar més de 10 milions d’anys per recuperar-se. Però, nano, quan es va recuperar, ho va fer a l’engròs! Van emergir els dinosaures.

https://i2.wp.com/d.ibtimes.co.uk/en/full/1508312/dinosaurs.jpg

En la història de la Terra hi ha hagut 5 extincions massives. L’última, fa 66 milions d’anys, va acabar amb el regne dels dinosaures. La Terra actualment està perdent espècies a un ritme d’extinció massiva; estem entrant a la sisena extinció massiva i una espècia n’és la responsable: nosaltres. Això és important perquè la biodiversitat és integral per l’estabilitat del sistema de suport de la vida a la Terra —l’atmosfera, oceans, capes de gel, cicle de l’aigua i la vida mateixa— i el ritme de transformació d’aquest sistema s’està accelerant (aquest és el paper que ja hem discutit que caracteritza l’Antropocè). Això hauria de preocupar la nostra civilització global perquè la civilització —agricultura, ciutats, democràcia, lleis, tecnologia— va emergir gràcies a una relativa estabilitat del sistema Terra. Hi ha dues maneres que aquesta acceleració podria aturar-se: 1) que canviem les nostres maneres de fer, o 2) que la civilització s’esfondri. Però si la civilització s’esfondra, això no té perquè comportar que a l’Homo Sapiens l’hi passi el mateix que als dinosaures.

Així doncs, tot i que els informes sobre l’imminent extinció de la humanitat s’han exagerat enormement, l’Antropocè no té precedents en la història humana, així que tot pot passar. En particular perquè hi poden haver varis desconeguts desconeguts. Preparem-nos.”

Owen Gaffney és analista de l’Antropocè, consultor de comunicació de Future Earth, director de ‘media internacional’ i estratègia al Stockholm Resilience Centre (els dos són centres de referència en estudis sobre el futur de la Terra) i divulgador científic.

Podeu trobar l’article original en anglès, juntament amb les respostes d’altres experts, a:
http://gizmodo.com/when-will-humanity-finally-die-out-1797234281?platform=hootsuite

 

Anuncis

Ser un guiri a casa teva

Marxar lluny i viure allà és obrir una porta. És conèixer món, gent nova, cultures diferents. És buscar pis, trobar amics i aprendre tonteries, moltes. És escapar-te d’allò que et molesta, començar de nou. És gaudir cada moment, és parar el temps, és responsabilitat. Marxar lluny i viure allà és passar-ho bé amb molts, però realment conèixer-ne pocs. És aprendre a ignorar allò que no et captiva. És llibertat, és provisionalitat. És tenir relacions intenses; és tenir relacions superficials. És ser de Barcelona, per fer-ho fàcil. És acabar de Messi fins al capdamunt. Viure lluny és tenir rituals. És trucar a la família i no saber què dir. És enviar e-mails, fer fotos, xatejar. És rebre paquets de tant en tant. És felicitar els aniversaris i aprofitar per posar-se al dia, és preguntar què fan els altres. Viure lluny és haver de passar per l’aeroport per tornar uns dies a casa.

Tornar a casa és haver de veure família i amics, és passejar pels boscos de quan eres petit, és aprofitar per fer alguna activitat propera —alguna activitat que ni tant sols no t’havies preocupat de si existia abans de marxar—, és pujar al castell… Tornar a casa és un tot o res. És no tenir ningú amb qui fer res perquè tothom treballa, i és no poder perdre cap segon per arribar a totes les cites. És veure a tothom i no tenir temps d’estar amb ningú. És anar a dinar, que et cuinin el plat preferit, i dir adéu abans de les postres. És que intentin comprar-te les hores amb l’oferta més gustosa. És ser el centre d’atenció. És superficialitat, és una gran contradicció.

Carn

Tornar és ser un guiri a casa teva. És callar quan no saps ni de què parlen. És sentir-te desplaçat. És preguntar. És no conèixer la gent nova i que per tu siguin massa passatgers per tenir ganes de canviar-ho. És intentar-te disculpar al súper, que no et surti en català fins a la tercera i que el pobre a qui et dirigeixes es pensi que no hi toques. És trobar-te i xerrar agradablement amb qualsevol, i no saber què dir als de sempre. És acabar de tòpics fins al capdamunt. És ser-hi i no ser-hi. Tornar a casa és tornar al passat. És tornar a les rutines de sempre, que ni són les de sempre perquè tot ha canviat, ni són rutines perquè cada dia és diferent. Haver marxat és ser un immigrant a tot arreu, i tornar a casa és sentir com la gent en malparla. En moments així, tornar a casa és tristesa, ràbia.  És carregar l’equipatge d’embotits i marxar de nou, lluny, per no tornar.

Haver marxat per no tornar és conèixer cada cop menys els teus, i ells a tu. És conèixer cada cop menys el teu país i desconèixer massa el nou. És superficialitat prolongada en temps, espai i persones. És provisionalitat perpètua. És conèixer-ho tot i no conèixer res. És no saber massa bé què significa estimar els més propers; que de propers ja no en tenen gaire. És intentar estimar des de la distància. És oblidar, és penedir-te. És no veure ni participar del creixement dels petits de la família, és veure’n l’alegria i les ganes de trobar-se amb el tiet que no veuen mai. Haver marxat per no tornar és no ser-hi en aquells petits moments; ni quan passa alguna cosa. És no poder-hi fer res i és incertesa. És que es pensin que per tu és més dur; és seguir amb la teva vida, però que a ells els canviï la seva. Haver marxat per no tornar és intentar ajudar des de llunyania.

Finestra avió.jpg

Haver marxat per no tornar és guanyar perspectiva, és no jutjar. És distància per pensar, distància del soroll. És independència de veritat. És el contrari d’immediatesa. És tranquil·litat, també és solitud. Solitud? Expressar els sentiments en català a amics de fa vint anys, és difícil; haver marxat per no tornar és expressar-los en altres llengües a gent que coneixes des d’en fa menys de tres. És utilitzar el diccionari, utilitzar les mans. És aprendre a confiar. És no parar d’aprendre. És parlar més idiomes dels que mai no t’hauries imaginat i ser incapaç d’expressar-te correctament en cap. És barrejar. És comunicar-te amb les orelles, si cal! És fer anar el cap. És conèixer a gent d’aquí i gent d’allà, és relacionar-te amb més gent que mai, és tenir gent propera allà on siguis. Haver marxat per no tornar és guanyar amistats per tota la vida. És moure’s. És estar viu.

Haver marxat per no tornar és anar perdent les arrels, sí; però és estendre tentacles per mig món. És tenir el món a les teves mans, als teus tentacles… Tornar a casa? On és casa meva? No és enlloc; és a tot arreu. I no ho canviaria per res del món.

Miquel Banchs i Piqué
Festa Major 2016, Gelida

La mida importa, fins i tot per la història

Ja fa força temps que navegant per internet vaig trobar una joia anomenada ‘Scale of the universe’. És una eina genial que permet visualitzar la inabastable gamma de distàncies de l’univers. Des de la insignificant longitud de Planck, la que es creu que és la longitud mínima que pot existir (1,6·10-35 m), fins al diàmetre de l’univers observable (8.8·1026 m), passant per tot el que et puguis imaginar. Un rang de més de seixanta ordres de magnitud! Que vols comparar la Torre Eiffel amb el Titànic? Cap problema. Que la vols comparar amb el Cometa Halley? Només has de fer servir l’scroll. És brutal, t’hi pots passar hores i hores, és inacabable.

https://mikbp.files.wordpress.com/2017/04/8f8ae-powersoften4.png?w=1203&h=657

Imatge de l’eina ‘Scale of the universe 2’. Feu clic a la imatge per accedir-hi.

Sempre he trobat molt interessant poder visualitzar d’alguna manera la magnitud de les coses que estan fora del dia a dia; donar-los un context i situa-les en el marc general. Però no sempre és fàcil. Si amb simples números ja es fàcil perdre’s! Per exemple, 10.000.000.000.000.000 és el mateix que 1016, però en notació científica costa molt més tenir la intuïció de la seva magnitud. I fins i tot en notació normal és absolutament impossible imaginar el número i no perdre’s amb tants zeros -almenys per mi!

Una altra “eina” que ens pot ajudar a situar les coses en el marc general, en aquest cas temporalment, és el que en anglès s’anomena ‘Big history’ (Gran història o Història gran). Aquí podeu veure el Ted talk amb el que la vaig descobrir, és molt interessant:

Des del ‘Big history project’ han preparat un curs d’història una mica especial, un curs que comença una mica més enrere que els cursos d’història habituals. Concretament comença fa 13,7 mil milions d’anys! Ofereixen un curs a disposició de les escoles i un MOOC (Massive Online Open Course – Curs online massiu i obert) que estic a punt d’acabar. És apassionant! De debò, el recomano a tothom ferventment (sobretot la part d’abans que aparegui l’home modern ;-P). Un dels recursos que tenen és un infogràfic de la cronologia de la Gran història, en el qual es resumeixen els esdeveniments més destacats de la Gran història de manera ordenada i molt visual.

https://i2.wp.com/dy6i7juttszrp.cloudfront.net/portfolio/bighistory/timeline.gif

Infogràfic de la cronologia de la ‘Gran història’. Feu clic a a imatge per baixar-vos l’arxiu pdf (16MB).

Aquest infogràfic està molt bé; és realment interessant, informatiu i atractiu. Tot i això, l’eix del temps no és lineal i així costa fer-se a la idea de les escales temporals reals. L’escala no pot ser lineal perquè a mesura que ens acostem al present els esdeveniments estan cada vegada més junts. No ho pot ser si volem ensenyar tots els esdeveniments a la vegada… però, i si hi hagués alguna cosa semblant a ‘Scale of the universe’ però pel temps? Ho vaig estar buscant força intensament i no ho vaig saber trobar. Així doncs, un dia vaig decidir posar-m’hi i intentar-ho fer jo mateix. I va resultar que ho vaig aconseguir… utilitzant una eina per fer presentacions xules! El ‘Prezi‘. Qui els hi hauria de dir als creadors de ‘prezi’ que es podria fer servir per visualitzar de manera atractiva la Gran història. Aquí us ho deixo perquè en gaudiu. No hi ha ni una desena part dels esdeveniments de l’infogràfic -i m’ha quedat una mica cutrillo-, però els més rellevants hi són i permet visualitzar molt bé les diferencies entre les seves escales temporals.

Untitled.png

Imatge de l’escala temporal de l’univers. Feu clic per accedir-hi.

Espero que us agradi! Jo n’estic força orgullós. I si teniu algun dubte, suggeriment, o comentari, no dubteu a escriure’l. Per cert, he intentat inserir el ‘prezi’ directament però, tot i que mentre editava el text semblava que no hi havia cap problema, una vegada el post estava publicat sortia el codi en lloc del ‘prezi’ inserit. Si em podeu donar alguna solució us ho agrairé molt, molt. Molt… Molt!

Les coses s’han de fer bé per la raó correcta

Les coses s’han de fer bé per la raó correcta, si no, les conseqüències poden no tenir res a veure amb el que es pretenia. Amb aquesta frase podria començar mil escrits de temes totalment diferents. Aquí m’agafo a dos temes recents relacionats amb els drets del col·lectiu LGBT com a exemple per fer la meva argumentació, que es pot generalitzar fàcilment. El primer és la justificació de la condemna a les agressions al col·lectiu argumentant que són “normals”, i el segon és un tastet sobre els límits de la llibertat d’expressió basant-me en una anècdota relacionada amb el bus de les tites i les vagines (com que no els hi vull fer propaganda, no els esmentaré directament).

Començaré de manera políticament incorrecta: ser gai, lesbiana, bisexual, transsexual, etc. no és ser normal en la nostra societat. No ho és. Normal és sinònim d’usual, i la majoria de la gent no són així; per tant no és normal. El normal és que si ets home tinguis penis i et sentis atret per les dones, i si ets dona tinguis vagina i et sentis atreta pels homes. Sí que és natural (a la natura s’han descrit abastament comportaments d’aquests tipus), però no és normal… I què?? Que no sigui normal no vol dir que no haguem d’acceptar-ho ni parlar del fet que hi ha gent així. Molt menys ens dóna cap legitimitat per mofar-nos-en o discriminar-los. És més, la normalitat depèn absolutament del context: en un bar d’homosexuals el normal és ser homosexual; quan un heterosexual hi entra, tenen dret a discriminar-lo?

https://divinevarod.files.wordpress.com/2015/11/lgbt.jpg?w=465&h=244

Aquesta tendència de condemnar els que s’enriuen o agredeixen a membres del col·lectiu LGBT argumentant que aquestes inclinacions són “normals”, l’únic que fa és desplaçar el problema. Si l’argument pel qual hem d’acceptar el col·lectiu LGBT és “perquè són normals”, no trigarem gaire a trobar un altre col·lectiu “anormal” a qui intimidar, de qui riure’ns o a qui agredir. Aquest argument legitima la denigració al que no és normal intentant incloure els subjectes que en un determinat context són perseguits dins de la normalitat. Però hi ha moltes altres característiques que ens poden fer no normals. Què els hi passa a la gent amb aquestes característiques? Què passarà quan apareguin noves característiques anormals? Amb aquest argument, en realitat, en comptes de “lluitar contra l’opressió” el que s’està fent és legitimar-la! I deixa a qui estigui fora de la “normalitat” encara més desemparat del que ho estava. La defensa al col·lectiu LGBT és i ha de ser la defensa de qualsevol col·lectiu, de qualsevol persona -i ho hauria de ser de qualsevol ésser viu-. Els hem de respectar pel mateix motiu que hem de respectar als heterosexuals o a qualsevol grup de persones singulars o no; perquè són persones, perquè són éssers vius. La anormalitat és bellesa. La anormalitat és riquesa. La anormalitat fa que la societat avanci. Si tots som normals, tots som iguals. I així no canvia res. No és només que la anormalitat s’hagi d’acceptar, és que sense ella encara seriem simis penjats dels arbres. L’hem d’abraçar perquè és el que ens fa avançar com a societat, com a humans.

Per altra banda, fa uns dies vaig sentir per la radio una tertuliana que deia que el famós autobús de les tites i les vulves s’havia de retirar perquè els seus fills tenien dret a no ser ‘contaminats’ (no crec que digués aquesta paraula exactament, però la idea és aquesta) amb aquest tipus d’idees. Quina bajanada, senyora! Però si aquest és el mateix argument que utilitzen ‘els que es volen fer sentir’ per posar en marxa el bus, precisament! Aquí estem parlant de llibertat d’expressió. Tot i això, per molta gent és força obvi que a aquest bus no se l’hauria de deixar circular. O com a mínim, que coses d’aquestes no s’haurien de poder dir a la lleugera. Però perquè? No és una cosa molt sagrada la llibertat d’expressió? On ha d’estar el llindar del que és acceptable o no?

'El Intermedio' responde al ataque transfóbico de Hazte Oír con un autobús reivindicativo: 'la identidad de género no se elige'

Versió alternativa a l’esmentat bus

El que està clar és que el llindar de la llibertat d’expressió no és ni pot ser mai ‘el dret a no ser contaminat amb idees diferents’. És un tema complex, però, per mi, la llibertat d’expressió s’acaba on la mentida comença (evidentment aquí hi ha molt més a dir -relacionat amb la diferència entre llibertat i llibertinatge, drets individuals i drets col·lectius, la intenció del missatge…-, però ho deixo per un altre dia). Aquest bus s’ha de retirar -o se l’ha de poder qüestionar- perquè és mentida el que hi diu, independentment de si hi estem d’acord o no: hi ha dones amb tita i homes amb vagina, encara que no els hi agradi a alguna gent. Ni podem negar la realitat, ni podem “defensar-la” amb arguments fal·laços (per cert, arguments que amb tota la raó del món no acceptem quan van en contra de les nostres creences!). Si ho fem, encara que sigui des del que creiem que és moral o just, qui ens garanteix que tenim la raó? O és que realment ens pensem que els de l’autobús són mala gent que volen… no sé, destruir les ments dels nostres fills? No, els de l’autobús són molt bona gent, tant bona que ens intenten salvar a tots de satanàs. El problema que tenen és que no poden acceptar la realitat, una realitat que va en contra dels seus valors més profunds i que pensen que els contamina la ment. Si el que volem és salvaguardar les llibertats de col·lectius com el LGBT, ho hem de fer des de la realitat, no des de cap tipus de “moralitat superior”. S’ha fet molt de mal per intentar imposar moralitats superiors al llarg de la història, moralitats que poden arribar a caducar a una velocitat sorprenent.

I tu què en penses? Dic gaire rucades? No et tallis i comenta el que en penses, com més arguments i diàleg, més aprendrem!