Ser un guiri a casa teva

Marxar lluny i viure allà és obrir una porta. És conèixer món, gent nova, cultures diferents. És buscar pis, trobar amics i aprendre tonteries, moltes. És escapar-te d’allò que et molesta, començar de nou. És gaudir cada moment, és parar el temps, és responsabilitat. Marxar lluny i viure allà és passar-ho bé amb molts, però realment conèixer-ne pocs. És aprendre a ignorar allò que no et captiva. És llibertat, és provisionalitat. És tenir relacions intenses; és tenir relacions superficials. És ser de Barcelona, per fer-ho fàcil. És acabar de Messi fins al capdamunt. Viure lluny és tenir rituals. És trucar a la família i no saber què dir. És enviar e-mails, fer fotos, xatejar. És rebre paquets de tant en tant. És felicitar els aniversaris i aprofitar per posar-se al dia, és preguntar què fan els altres. Viure lluny és haver de passar per l’aeroport per tornar uns dies a casa.

Tornar a casa és haver de veure família i amics, és passejar pels boscos de quan eres petit, és aprofitar per fer alguna activitat propera —alguna activitat que ni tant sols no t’havies preocupat de si existia abans de marxar—, és pujar al castell… Tornar a casa és un tot o res. És no tenir ningú amb qui fer res perquè tothom treballa, i és no poder perdre cap segon per arribar a totes les cites. És veure a tothom i no tenir temps d’estar amb ningú. És anar a dinar, que et cuinin el plat preferit, i dir adéu abans de les postres. És que intentin comprar-te les hores amb l’oferta més gustosa. És ser el centre d’atenció. És superficialitat, és una gran contradicció.

Tornar és ser un guiri a casa teva. És callar quan no saps ni de què parlen. És sentir-te desplaçat. És preguntar. És no conèixer la gent nova i que per tu siguin massa passatgers per tenir ganes de canviar-ho. És intentar-te disculpar al súper, que no et surti en català fins a la tercera i que el pobre a qui et dirigeixes es pensi que no hi toques. És trobar-te i xerrar agradablement amb qualsevol, i no saber què dir als de sempre. És acabar de tòpics fins al capdamunt. És ser-hi i no ser-hi. Tornar a casa és tornar al passat. És tornar a les rutines de sempre, que ni són les de sempre perquè tot ha canviat, ni són rutines perquè cada dia és diferent. Haver marxat és ser un immigrant a tot arreu, i tornar a casa és sentir com la gent en malparla. En moments així, tornar a casa és tristesa, ràbia.  És carregar l’equipatge d’embotits i marxar de nou, lluny, per no tornar.

Haver marxat per no tornar és conèixer cada cop menys els teus, i ells a tu. És conèixer cada cop menys el teu país i desconèixer massa el nou. És superficialitat prolongada en temps, espai i persones. És provisionalitat perpètua. És conèixer-ho tot i no conèixer res. És no saber massa bé què significa estimar els més propers; que de propers ja no en tenen gaire. És intentar estimar des de la distància. És oblidar, és penedir-te. És no veure ni participar del creixement dels petits de la família, és veure’n l’alegria i les ganes de trobar-se amb el tiet que no veuen mai. Haver marxat per no tornar és no ser-hi en aquells petits moments; ni quan passa alguna cosa. És no poder-hi fer res i és incertesa. És que es pensin que per tu és més dur; és seguir amb la teva vida, però que a ells els canviï la seva. Haver marxat per no tornar és intentar ajudar des de llunyania.

Haver marxat per no tornar és guanyar perspectiva, és no jutjar. És distància per pensar, distància del soroll. És independència de veritat. És el contrari d’immediatesa. És tranquil·litat, també és solitud. Solitud? Expressar els sentiments en català a amics de fa vint anys, és difícil; haver marxat per no tornar és expressar-los en altres llengües a gent que coneixes des d’en fa menys de tres. És utilitzar el diccionari, utilitzar les mans. És aprendre a confiar. És no parar d’aprendre. És parlar més idiomes dels que mai no t’hauries imaginat i ser incapaç d’expressar-te correctament en cap. És barrejar. És comunicar-te amb les orelles, si cal! És fer anar el cap. És conèixer a gent d’aquí i gent d’allà, és relacionar-te amb més gent que mai, és tenir gent propera allà on siguis. Haver marxat per no tornar és guanyar amistats per tota la vida. És moure’s. És estar viu.

Haver marxat per no tornar és anar perdent les arrels, sí; però és estendre tentacles per mig món. És tenir el món a les teves mans, als teus tentacles… Tornar a casa? On és casa meva? No és enlloc; és a tot arreu. I no ho canviaria per res del món.

Miquel Banchs i Piqué
Festa Major 2016, Gelida