Ser un guiri a casa teva

Marxar lluny i viure allà és obrir una porta. És conèixer món, gent nova, cultures diferents. És buscar pis, trobar amics i aprendre tonteries, moltes. És escapar-te d’allò que et molesta, començar de nou. És gaudir cada moment, és parar el temps, és responsabilitat. Marxar lluny i viure allà és passar-ho bé amb molts, però realment conèixer-ne pocs. És aprendre a ignorar allò que no et captiva. És llibertat, és provisionalitat. És tenir relacions intenses; és tenir relacions superficials. És ser de Barcelona, per fer-ho fàcil. És acabar de Messi fins al capdamunt. Viure lluny és tenir rituals. És trucar a la família i no saber què dir. És enviar e-mails, fer fotos, xatejar. És rebre paquets de tant en tant. És felicitar els aniversaris i aprofitar per posar-se al dia, és preguntar què fan els altres. Viure lluny és haver de passar per l’aeroport per tornar uns dies a casa.

Tornar a casa és haver de veure família i amics, és passejar pels boscos de quan eres petit, és aprofitar per fer alguna activitat propera —alguna activitat que ni tant sols no t’havies preocupat de si existia abans de marxar—, és pujar al castell… Tornar a casa és un tot o res. És no tenir ningú amb qui fer res perquè tothom treballa, i és no poder perdre cap segon per arribar a totes les cites. És veure a tothom i no tenir temps d’estar amb ningú. És anar a dinar, que et cuinin el plat preferit, i dir adéu abans de les postres. És que intentin comprar-te les hores amb l’oferta més gustosa. És ser el centre d’atenció. És superficialitat, és una gran contradicció.

Carn

Tornar és ser un guiri a casa teva. És callar quan no saps ni de què parlen. És sentir-te desplaçat. És preguntar. És no conèixer la gent nova i que per tu siguin massa passatgers per tenir ganes de canviar-ho. És intentar-te disculpar al súper, que no et surti en català fins a la tercera i que el pobre a qui et dirigeixes es pensi que no hi toques. És trobar-te i xerrar agradablement amb qualsevol, i no saber què dir als de sempre. És acabar de tòpics fins al capdamunt. És ser-hi i no ser-hi. Tornar a casa és tornar al passat. És tornar a les rutines de sempre, que ni són les de sempre perquè tot ha canviat, ni són rutines perquè cada dia és diferent. Haver marxat és ser un immigrant a tot arreu, i tornar a casa és sentir com la gent en malparla. En moments així, tornar a casa és tristesa, ràbia.  És carregar l’equipatge d’embotits i marxar de nou, lluny, per no tornar.

Haver marxat per no tornar és conèixer cada cop menys els teus, i ells a tu. És conèixer cada cop menys el teu país i desconèixer massa el nou. És superficialitat prolongada en temps, espai i persones. És provisionalitat perpètua. És conèixer-ho tot i no conèixer res. És no saber massa bé què significa estimar els més propers; que de propers ja no en tenen gaire. És intentar estimar des de la distància. És oblidar, és penedir-te. És no veure ni participar del creixement dels petits de la família, és veure’n l’alegria i les ganes de trobar-se amb el tiet que no veuen mai. Haver marxat per no tornar és no ser-hi en aquells petits moments; ni quan passa alguna cosa. És no poder-hi fer res i és incertesa. És que es pensin que per tu és més dur; és seguir amb la teva vida, però que a ells els canviï la seva. Haver marxat per no tornar és intentar ajudar des de llunyania.

Finestra avió.jpg

Haver marxat per no tornar és guanyar perspectiva, és no jutjar. És distància per pensar, distància del soroll. És independència de veritat. És el contrari d’immediatesa. És tranquil·litat, també és solitud. Solitud? Expressar els sentiments en català a amics de fa vint anys, és difícil; haver marxat per no tornar és expressar-los en altres llengües a gent que coneixes des d’en fa menys de tres. És utilitzar el diccionari, utilitzar les mans. És aprendre a confiar. És no parar d’aprendre. És parlar més idiomes dels que mai no t’hauries imaginat i ser incapaç d’expressar-te correctament en cap. És barrejar. És comunicar-te amb les orelles, si cal! És fer anar el cap. És conèixer a gent d’aquí i gent d’allà, és relacionar-te amb més gent que mai, és tenir gent propera allà on siguis. Haver marxat per no tornar és guanyar amistats per tota la vida. És moure’s. És estar viu.

Haver marxat per no tornar és anar perdent les arrels, sí; però és estendre tentacles per mig món. És tenir el món a les teves mans, als teus tentacles… Tornar a casa? On és casa meva? No és enlloc; és a tot arreu. I no ho canviaria per res del món.

Miquel Banchs i Piqué
Festa Major 2016, Gelida

Anuncis

12 responses to “Ser un guiri a casa teva”

  1. Txus says :

    Hola!

    He arribat a aquest article per casualitat. No coneixia el teu blog. Només dir-te que llegint aquest article semblava que m’estiguessis descrivint a mi mateix. Coincideixo gairebé en tot amb el que has escrit. Sembla que no era ami sol al que li passaven totes aquestes coses al tornar de visita a “casa”.

    Felicitats per l’article, molt bona feina.

    • Miquel Banchs-Piqué says :

      Moltes gràcies, Txus. Estic content que t’hagi agradat. No dubtis de compartir-lo per explicar com et sents 😉
      I si vols seguir-me el blog, tranquil que no t’atabalaré gaire, vaig a menys d’un post cada 3 mesos… XD

  2. berta says :

    Fa temps que no llegia unes ratlles tan encertades. És exactament així, sembla que ho hagués escrit jo mateixa.
    M’ ha agradat molt, gràcies per aquest post.

  3. Paula Pelfort Llort says :

    Hola! També he arribat al teu article de casualitat, m’ha agradat molt. A vegades va bé saber que no ets l’única que pasa per aquest sentiment de ser a “casa” però a la vegada no.
    Enhorabona,
    Salut!

  4. Eduard Salagaray says :

    Mil disculpas por no escribir en catalán, pero pertenezco a los que solamente lo aprendieron de escucharlo. Realmente, en mi modesta opinión, no has podido describirnos mejor, y aunque en tu último párrafo lo explicas muy bien, a mi me gustaría añadir: “que bonito es volver a las raíces, aunque sea solamente de vez en cuando”, Quizá sea la añoranza tras 34 años fuera. Salut a tothom i visca la nostra terra, sigui la que sigui!

  5. Nuri says :

    Hola Miquel,
    M’ha agradat molt el teu article! Me l’ha passat una amiga que també viu a fora com jo i amb la qu’ens identifiquem amb el que descrius. Ho descrius molt bé i realment també m’ha passat aixi. Jo vaig marxar per no tornar, pero no ho sabia quan m’en vaig anar… i ara ja en fa 18 i anem sumant. Marxar per no tornar es no saber quan tornaras a veure als que deixes enrera, es no saber si es millor tornar a casa o visitar llocs nous, perque saps que potser pasarà un any senser sense tornar a casa. Es creuar algu al carrer quan tornes i et saluda com si et creués cada dia!
    Es divertit i trist a la vegada. Moltes gracies!

    • Miquel Banchs-Piqué says :

      Hehe, gràcies. Em sembla que poca gent ha marxat per no tornar sent-ne conscient en aquell moment. I també molts dels que al cap del temps ens hem adonat que hem marxat per no tornar, acabarem tornant en algun moment. Sembla que del que es tracti sigui de donar voltes XD

  6. Xavier M. says :

    Hola!

    Perfecte. Es com si haguessis fet una transcripció de una de tantes converses que ha tingut amb amics i familiars sobre com es sentire-se un extrany a casa teva i no tenir molt clar on es casa teva alhora; però molt millor que jo mateix.

    He arribat a al teu blog de casualitat, però de segur que ho passaré a d’altres per a que ens puguin “entendre” una miqueta més.

    Salutacions

    Xavier

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: