Quan s’extingirà, finalment, la humanitat?

Quan s’extingirà, finalment, la humanitat? Ja fa dies vaig llegir un article molt interessant on Gizmodo.com fan aquesta pregunta a diversos “entesos” en la matèria (“futuristes, antropòlegs, escriptors de ciència-ficció i altres”). De totes les respostes, la de Owen Gaffney és la que més ben argumentada vaig trobar. És tant interessant que us la tradueixo aquí sota:

https://i.kinja-img.com/gawker-media/image/upload/c_scale,fl_progressive,q_80,w_800/ng9uytdbtnwwrh3yeviu.gif

“Corea del Nord acaba de llençar un míssil en direcció cap a Japó i la persona que la gent de tot el món acostuma a mirar per liderar en temps de crisi —el president dels EEUU— és inestable. Tot i així, sóc un optimista. Els informes sobre l’imminent extinció de la humanitat han estat enormement exagerats, per parafrasejar Mark Twain.

Escampats per tots els continents, som una munió força resilient, pel que es necessita un gran esforç per acabar amb nosaltres d’un sol cop. Però hi ha raons per seguir el camí d’aquest segle amb una certa precaució existencial, com a mínim si apreciem una civilització global. Si aconseguim arribar al 2100, aleshores els extraterrestres que ens puguin estar mirant podrien arribar a concloure que ha aflorat vida intel·ligent a la Terra, i fer una ronda d’aplaudiments.

Els obstacles més importants d’aquesta precipitació cap a el-final-del-segle són imponents: una civilització avançada tecnològicament amb capacitat i la capricitat d’escombrar-se de la faç de la Terra deixant caure un cap atòmic; i una horrible mala sort en forma d’incòmodament grans asteroides, esclats de rajos gamma, malalties virulentes i erupcions de super-volcans. Aquests últims farien desplomar el nostra planeta cap a un fosc hibern volcànic, portant la vida i el sistema alimentari global al desastre més absolut.

Sobre els primers —els obstacles de collita pròpia— estic convençut que la nostra civilització farà el que correcte… una vegada hagi esgotat totes les alternatives. Vivim en l’Antropocè. El futur és a les nostres mans. La primera colònia a Mart ha passat d’una pregunta tipus “i si” a una tipus “quan?”. Aquest canvi ens portarà a ser una espècia multi-planetària en un tancar i obrir d’ulls. Només això ja reduirà immensament el risc d’extinció a mitjà termini, tot i que a curt termini una colònia no serà autosuficient i dependrà de subministraments de la Terra.

Però aquí hi ha el problema: l’Antropocè es caracteritza per la velocitat, connectivitat i sorpresa. Qualsevol nova tecnologia, tant és si és la intel·ligència artificial o la nanotecnologia, té conseqüències inesperades. En l’Antropocè, si les conseqüències inesperades escalen a un ritme més gran que 1, aleshores ràpidament tenim un problema d’àmbit planetari. És inquietant la manera en que la innovació s’està accelerant. Qui sap, les últimes paraules dites a la Terra podrien perfectament ser “Sabia que això funcionaria!”.

En la història de 200.000 anys de l’Homo Sapiens, sabem que vàries vegades ens ha anat d’un pèl d’extingir-nos. Una de les vegades va ser fa 70.000 anys, quan el nombre d’Homo Sapiens fèrtils va caure fins a només 10.000. La causa podria estar relacionada amb l’erupció del super-volcà Toba als voltants d’aquell temps (fa 74.000 anys) —l’erupció més gran en 2’5 milions d’anys—, que hauria provocat un hivern volcànic a tot el planeta, possiblement durant segles. De fet, segons estudis recents, les erupcions van continuar durant 15-20.000 anys després de la primera explosió. Tot i així, aquesta teoria que la super-erupció vagi causar la caiguda del nombre d’Homo Sapiens és objecte de disputa.

La segona vegada que ens va anar d’un pèl és una mica més recent i està lligada al nostre amor per la cerveseta fresca. El 1928, uns científics van crear uns nous productes químics “segurs” pels aires condicionats i neveres; el CFCs. Però la primera C de CFCs és un petit element força juganer anomenat clor. Sembla que sense que els científics i els seus caps suprems empresarials ho sabessin, aquests gasos tenen una gana voraç per l’ozó de la part superior de l’atmosfera. La capa d’ozó ha protegit la vida a la Terra durant milers de milions d’anys. Sense ella, la radiació del sol n’esterilitzaria la superfície. Fins i tot només debilitar aquesta protecció ja comportaria danys a les collites fent la nostra supervivència qüestionable fins i tot si ens banyéssim en crema solar. Quan els anys 80 es va descobrir el forat de la capa d’ozó, les nacions van acordar prohibir els CFCs i el desastre es va evitar

Nous riscos mediambientals han esdevingut igual d’urgents. Se’ns han acabat totes les alternatives sobre l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Ara hem de reduir a la meitat les emissions cada dècada o arriscar-nos a creuar el llindar dels 2ºC. Hi ha qui diu que les societats industrialitzades podrien arribar a aplicar prou pressió al clima de la Terra com per fer-lo rodar sense control cap a un estat com l’inhabitable Venus. Fins i tot amb un “esforç” coordinat, desencadenar un Món-Venus probablement està fora del nostra abast; tot i així, sense un esforç dràstic per contenir les emissions, la temperatura global pot arribar a nivells perillosos per la civilització.

La temperatura de la Terra ha estat molt més alta en el passat llunyà i, com deveu haver notat, no va desencadenar un Món-Venus. Sense importar combustibles basats en el carboni des d’algun altre lloc del sistema solar, és molt probable que els combustibles fòssils s’acabin molt abans d’arribar al punt critic per desencadenar el canvi. Tot i així, la mineria espacial s’està començant a posar de moda, pel que no podem descartar totalment aquesta possibilitat. És més, en l’Antropocè tot és possible: l’estat actual de la Terra no té precedents, és terra incognita.

El ritme de transformació del sistema Terra actualment és en funció de la humanitat, i s’està accelerant. Els oceans s’estan acidificant a un ritme que no s’ha vist des de fa, potser, 300 milions d’anys. Actualment, s’està bolcant diòxid de carboni a l’atmosfera a un ritme superior al de l’extinció massiva més gran de la història del planeta, fa 252 milions d’anys. Com a recordatori, el món va perdre més del 80% de les espècies marines i van necessitar més de 10 milions d’anys per recuperar-se. Però, nano, quan es va recuperar, ho va fer a l’engròs! Van emergir els dinosaures.

https://i0.wp.com/d.ibtimes.co.uk/en/full/1508312/dinosaurs.jpg

En la història de la Terra hi ha hagut 5 extincions massives. L’última, fa 66 milions d’anys, va acabar amb el regne dels dinosaures. La Terra actualment està perdent espècies a un ritme d’extinció massiva; estem entrant a la sisena extinció massiva i una espècia n’és la responsable: nosaltres. Això és important perquè la biodiversitat és integral per l’estabilitat del sistema de suport de la vida a la Terra —l’atmosfera, oceans, capes de gel, cicle de l’aigua i la vida mateixa— i el ritme de transformació d’aquest sistema s’està accelerant (aquest és el paper que ja hem discutit que caracteritza l’Antropocè). Això hauria de preocupar la nostra civilització global perquè la civilització —agricultura, ciutats, democràcia, lleis, tecnologia— va emergir gràcies a una relativa estabilitat del sistema Terra. Hi ha dues maneres que aquesta acceleració podria aturar-se: 1) que canviem les nostres maneres de fer, o 2) que la civilització s’esfondri. Però si la civilització s’esfondra, això no té perquè comportar que a l’Homo Sapiens l’hi passi el mateix que als dinosaures.

Així doncs, tot i que els informes sobre l’imminent extinció de la humanitat s’han exagerat enormement, l’Antropocè no té precedents en la història humana, així que tot pot passar. En particular perquè hi poden haver varis desconeguts desconeguts. Preparem-nos.”

Owen Gaffney és analista de l’Antropocè, consultor de comunicació de Future Earth, director de ‘media internacional’ i estratègia al Stockholm Resilience Centre (els dos són centres de referència en estudis sobre el futur de la Terra) i divulgador científic.

Podeu trobar l’article original en anglès, juntament amb les respostes d’altres experts, a:
http://gizmodo.com/when-will-humanity-finally-die-out-1797234281?platform=hootsuite

 

About Miquel Banchs-Piqué

Hi, I’m Miquel. I live in Portsmouth (UK) since October 2016, where I am doing a PhD. In it I'm applying scenario analysis to the future household energy consumption. Before that, I’ve been 6 years in Göttingen (Germany) –go there to live, at least for some months!–, 10 months in Helsinki and 6 months in Barcelona. The rest of my life, which is not few, I spent it in Gelida. I studied physics and I hold a MSc in photonics. It is our duty to fix the world. A very important thing for our and future generations is to clean up the Earth, and we need to do it fast if we want it to be of any use. But how to do it in this system? We have a lot of work to do… We need to take care of our environment at the same time as we need to fix the system. As long as our system will not encourage us to take care of the environment, we can do a lot of individual effort but this is not going to be of much use. And as long as the system promotes selfishness, accumulation (and use) of power, and inequality, most of the population will have too many problems to be able to think about the Earth. And, you know what? That's only one of the perils we face but I won't bore you with more right now... If you like what I write, don’t doubt to share it and comment it. I don’t think I will ever publish posts regularly, so you can subscribe and rest assured it won’t fill your inbox.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: